Sostenibilitat

Fa unes setmanes la premsa econòmica explicava que la companyia tèxtil Mango havia refinançat el seu deute signant un préstec sindicat. Res d’especial si no fos perquè per primera vegada el cost del préstec està indexat a indicadors de sostenibilitat. Mango pagarà menys pel seu finançament si redueix un 10% les emissions de CO2, si el 100% del cotó que utilitzi l’any 2025 és sostenible o si utilitza polièster reciclat i fibres cel·lulòsiques d’origen controlat. Una iniciativa molt significativa.

Fa anys que la sostenibilitat, l’eficiència energètica o la preservació del medi ambient estan presents en qualsevol pla estratègic, discurs polític o programa de desenvolupament. Però, igualment sovint, el sentiment és que s’avança molt lentament, que els objectius de creixement econòmic a curt termini passen per davant dels de sostenibilitat, i que les bones intencions permeten cobrir l’expedient però acaben alentint els fets.
Que el sector financer, en un servei vinculat al risc, introdueixi paràmetres de sostenibilitat marca un punt d’inflexió. Un missatge inequívoc que això va de veritat i cal accelerar-ho. Fins ara les empreses han canalitzat els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) amb una lenta introducció de criteris ambientals, socials i de govern corporatiu, el que coneixem com els factors ESG. El pas fet pels bancs que han refinançat el deute de Mango va més enllà i obre la porta a mesures de sostenibilitat d’impacte molt més generalitzat.

Les administracions públiques, també a Andorra, han liderat iniciatives en favor de la sostenibilitat en forma de subvencions com el pla Renova o el pla Engega, o amb mesures fiscals com les taxes de tinença de vehicles indexades en funció de les emissions de CO2. Ens estem endinsant en un escenari propici perquè a les iniciatives públiques s’hi sumin les privades i es potenciïn mútuament.  En aquest sentit és fonamental una fiscalitat que discrimini en favor de la sostenibilitat i que destil·li els beneficis a tota la cadena de valor fins al consumidor final. La contrapartida ha de ser un increment dels costos per als que mantinguin models poc sostenibles i agressius amb el medi ambient. No ens enganyem, avançar apel·lant només a la sensibilitat serà molt més lent que si ho fem amb una motivació econòmica.

Si aconseguim que les mesures de sostenibilitat tinguin impacte positiu directe en els costos de les empreses o en els pressupostos familiars, l’incentiu serà major i generarà un efecte multiplicador de les mesures. Imaginem, per exemple, que el préstec per comprar un vehicle no contaminant fos més barat que el que s’obtindria per comprar-ne un de més contaminant, o que la hipoteca per a un habitatge eficient energèticament fos més econòmica que la d’un habitatge poc eficient i que, al mateix temps, el consum de capital per al banc que finança  fos menor si presta diners per a operacions de perfil sostenible que si ho fa per a altres.

La complicitat publicoprivada i una fiscalitat més afinada ajudarien a potenciar uns hàbits de consum i sistemes de producció més sostenibles i generalitzaria l’economia circular. Permetria trencar amb la idea que ser sostenible és més car i que els beneficis els reculls a llarg termini.

Administració i empreses han d’integrar que la sensibilització per a la preservació del medi ambient, per a l’eficiència energètica, per a la sostenibilitat, és creixent en general i està totalment integrada en l’ADN de les generacions més joves, el dels clients de demà. Fins ara les accions puntuals s’han tractat com un reclam de màrqueting, però ben aviat serà una obligació, una exigència dels clients. S’exigirà que els productes tinguin plenament integrats factors de sostenibilitat, que els processos i les relacions dins l’empresa també els tinguin, que l’Administració sigui garant que s’actua realment en base a aquests paràmetres, i s’exigirà que viure i consumir sosteniblement no sigui més car que no fer-ho. Veure aquesta evolució com un risc i combatre-la és un error, el que s’ha de fer és veure-la com una oportunitat i treballar en la transició.

Jordi Cinca

CEO i soci de Giraffe Strategy