Han passat més de 10 anys, però encara tinc molt present una de les primeres entrevistes que em van fer durant la meva etapa a Govern, me la va fer el Gabriel Fernàndez. Ell, incisiu com sempre, va arrencar amb una pregunta que no m’esperava: podien els esports considerar-se també com actiu per la nostra diversificació econòmica? Em va sorprendre perquè en aquell moment ningú tenia en el seu imaginari els esports com un actiu per a la diversificació.

Avui els esports i  l’ecosistema que generen són un sector econòmic amb molt potencial.  Andorra només n’ha explotat un petit percentatge. D’una banda ha esdevingut lloc de residència efectiva de molts esportistes d’elit: ciclistes i pilots de motos com a punta de llança, però també professionals de molts altres esports. Venen atrets per la fiscalitat, la qualitat de vida i la possibilitat d’entrenar en alçada.  Són un reclam i ens posen al mapa. D’altra banda s’ha apostat per organitzar proves i campionats d’alt nivell i, també,  pels esdeveniments esportius populars.  Aquí es busca potenciar la marca Andorra i, especialment, posicionar-nos com a destí de muntanya d’hivern i d’estiu. Sense oblidar que són una bona formula per atreure turisme en els períodes de menys concurrència. Però tot això no és suficient per consolidar un sector econòmic. Un sector que creí empreses i producte diferencial i generi llocs de treball especialitzats. Estic plenament convençut que aquí hi ha una gran oportunitat.

Andorra podria esdevenir un gran centre d’alt rendiment de nivell mundial. Ho podria ser amb una proposta molt diferent de la que ofereixen altres centres ja existents avui. Centres normalment aïllats i  amb una oferta d’allotjament integrada a les mateixes instal·lacions esportives. Andorra podria construir una oferta de qualitat, urbana, en alçada, pluridisciplinària, 365 dies l’any  i amb un complement de serveis que cap altre centre d’alt rendiment té.

Per fer-ho calen bàsicament dues coses. La primera una ferma voluntat de col·laboració i promoció sector públic i sector privat que permeti generar oferta paquetitzada entre, per exemple, establiments hotelers, centres de medicina de l’esport, centres de nutrició i fisioteràpia, empreses de transport i els titulars de les instal·lacions esportives -bàsicament comuns i govern-. En segon lloc cal invertir en actualitzar bona part de les instal·lacions existents i cobrir algunes mancances. Sovint plana la percepció que tenim moltes instal·lacions, però les més importants són hereves dels jocs dels petits estats del 1991, i han quedat obsoletes, i altres s’han concebut amb la vocació d’esdevenir un centre esportiu públic pels ciutadans del país i no un centre d’entrenament per esportistes d’elit. Amb un disseny ben pensat una cosa no hauria d’excloure l’altra. Els Serradell és un bon exemple. El Centre de Tecnificació d’Ordino també és una bona iniciativa però molt limitada, crec que ha de créixer i ser més ambiciós. Caldria una pista d’atletisme (no un estadi d’atletisme) funcional, no pots ser un centre d’alt rendiment pluridisciplinari sense una pista d’atletisme. Caldria ser capdavanter en instal·lacions d’alt component tecnològic com per exemple ho seria tenir un túnel del vent. I, disposats a demanar, el més ideal seria disposar d’una instal·lació funcional coberta, poliesportiva, funcional i de grans dimensions  -no parlo d’un pavelló- que podes donar resposta a l’entrenament de tota mena de disciplines.

L’atractiu el tenim i les condicions també. Sense anar més lluny aquesta darrera setmana diversos atletes internacionals de primer nivell estan a Andorra acabant la posada a punt per competir al campionat del mon d’atletisme de Budapest. Però són una excepció fruit del seu relacional personal. No estem, i hi podríem estar, en el pensament i agenda de clubs, federacions internacionals de molts esports. Ho tenim gairebé tot. Cal ordenar i coordinar l’oferta, cal promoció, cal vocació d’indústria sectorial i cal invertir en la bona línia.